Tant se val el nom, és beguda típica de Perú i de Xile; de Pisco, de Lima, d'Arequipa, del Cusco... Això sí, els inques no en devien beure, i jo no he vist a cap peruanet beure'n, ara, els guiris...
I voldria que véreu com està la ciutat de Pisco tres anys després de l'últim gran terratrèmol, tot pates enlaire, i mira, encara com hi ha prompte eleccions i estan arreglant alguna coseta.
Ací teniu algunes referències històriques i literàries al pisco sour.I voldria que véreu com està la ciutat de Pisco tres anys després de l'últim gran terratrèmol, tot pates enlaire, i mira, encara com hi ha prompte eleccions i estan arreglant alguna coseta.
Recepta clàssica
Per al pisco sour, es baten en una coctelera 3 unces de pisco, una de suc de llima verda, una de xarop de sucre (goma), mitja clara d’ou i gel; en servir-lo s’afigen 2 o 3 gotes d’angostura o bíter.
La Norma Tècnica Peruana sobre el pisco el defineix com "Aiguardent obtingut exclusivament per destil·lació de mostos frescos de varietats de raïm pisqueres: Quebranta, Negra corrent, Mollar i Uvina (no aromàtiques) i Itàlia, Moscatell, Albilla i Torontel (aromàtiques), acabats de fermentar, utilitzant mètodes que mantinguen el principi tradicional de qualitat establert a les zones de producció reconegudes".
En el Perú hi ha oficialment quatre classes de piscos: Pisco Pur (de varietats no aromàtiques), Pisco Aromàtic (de varietats aromàtiques), Pisco Most Verd (de mostos que encara no han culminat la fermentació) i Pisco Acholado (barreja de varietats aromàtiques i no aromàtiques). El Pisco del Perú es destil·la sense ajustar amb aigua o altres elements la seva graduació alcohòlica final, que varia entre els 38° i 48°, normalment 42º.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada