Se'n va la primavera

dilluns, 16 de juny

Tanquem la temporada de Llibres al Ventre, en dilluns, sí (solem quedar dimarts), però al lloc de sempre: el Abrazo de la China (Pere III el Gran, 13. Russafa - 660 380 884).

El llibre triat ha estat La mort i la primavera, de Mercé Rodoreda, en diverses versions ja que tot i ser escrit al mateix temps que La Plaça del Diamant (1962) va ser publicat pòstumament (1986); curiosament, inacabat però no incomplet. Un "conte de fades macabre"? Surrealista? Kafkià? Un reflex de la societat? Meditació política i existencial? Inquietant, dur, sí.

Amb una copeta de vi blanc

Descomunal 2024 DO Rueda

Verdejo

Cuatro Rayas. La Seca, Valladolid

Fruita blanca i de pinyol, herba, agradable.

Per celebrar el final de temporada, sopem a la terrassa -la vorera- de Max Russafa (els Centelles 18 - 607 030 323 IG)

Aigua (1,70 € x 3), aigua amb gas (2,50 €), cervesa Alhambra (3 € x 3), copeta de vi (3,50 €).

No tenim ganes de pensar què volem, mire l'entrada del blog de l'any passat ("MAXimitzem el goig") i repetim algun plat, que compartim al centre:

Albergínia fregida amb tahina i iogurt. Deliciosa; ben tallada perquè la tastem totes. (10,90 €)

Estrella Onion. Bròquil arrebossat (8,50 €; pensava que havíem demanat Estrella de Singapour, col amb salsa de iogurt i menta)

Carpaccio de remolatxa amb mozzarella i mostassa. Senzill i saborós (10,50 €)

Noche de Bangok: ànec (26 €)

Tofu Tikka Masala (13,90 €)

No soc gens aficionada al tofu, però reconec que el plat té gràcia.

Total: 14,98 € x 6

El xic que ens atén és molt amable, potser té massa taules per atendre.

Molt bona relació qualitat-preu.

Lloc recomanable.

No parlen valencià

Quina sorpresa, m'he trobat una antiga alumna de PDC treballant ací! I, tot i que li costa, em parla en valencià. M'ha fet il·lusió.

El Joan(jo) i les mercedetes

dimarts, 17 de desembre

L'edició d'aquest més de Llibres al Ventre és especial, i la fem a l'Ostras Pedrín (Bonaire, 23. Sant Francesc, Ciutat Vella - 963 767 054).

El llibre triat és Mercè i Joan (Mercè Rodoreda i Joan Prat/Armand Obiols), d'Eva Comas-Arnal. No sé si m'ha agradat, però no sent gens de simpatia pel personatge d'ell, i crec que no hi ha prou informació per bastir el d'ELLA.

Comencem directament amb un cava, amb papes (2,20 €) i unes gildes (2 € x 4) per acompanyar-lo.

Palau Gazo Traditional Method Brut DO Cava

40% Xarel·lo, 30% Macabeu/Viura, 20% Parellada, 10% Chardonnay

11,50% 

MOVISA. Castellví de la Marca, l'alt Penedés

14 € x 3 (Aprox. 5,50 €)

Vermut de la casa (2,70 €) i aigua (1,60 €)

Ostra francesa (4 € x 3) 

i ostres a la planxa (3,50 € x 3)

Anxoves (3 € x 6)

Ous de peix variats (16 €)

Sardina fumada (3 €)

Ametles (2,30 € x 2)

Total: 20,10 € x 6

No parlen valencià

Jo no sé com aquest lloc està ple sempre, a qualsevol hora.

Viatges gastronòmics

"12 llibres de cuina i gastronomia per regalar". Mónica Escudero. El Comidista, El País (9/12/24)

-Sabores de Italia, Tutta la cucina italiana de François-Régis Gaudry y colaboradores (Cinco Tintas)
59,95 € 

-Cereales para las seis estaciones, de Joshua McFadden (NeoPerson Cook) 30,40 - 32 € 

-La Gula, de Asako Yuzuki (Temas de hoy) 22,90 € ("novela viaje de lujuria gastronómica")

-Entorno, de Claudia Polo (Destino) "Cocina con lo que tienes cerca en cada momento" 25,50 € 

-Ottolenghi Test Kitchen: ese toque especial, de Yottam Ottolenghi i Noor Murad (Salamandra) Recetas y técnicas 26 €

-Cocina como la mamma, de Eugeni de Diego (Planeta Gastro) 34,15 € 

-Letonia hasta en la sopa, de Mercedes Cebrián (Hojas de Col) 12,95 €

-Más es más, Molly Baz (NeoPerson Cook) 29,90 €

-La cuchara de chocolate, Emilia Terragni y colaboradores (Phaidon Press) 37,95 €

-Quiero ser japonés, mi viaje de amor a la cocina nipona, Pablo Albuerne (Libros Cúpula) 27 €

-Mi cocina mexicana, Sue Chávez (Larousse)  29,95 €

-La cocina de World Central Kitchen para alimentar la humanidad y la esperanza, Jose Andrés (Planeta Gastro) 29,95 €

Una necessitat

dimarts, 22 d'octubre

Plou. En Llibres al Ventre llegim La fabricanta, de Dolors Monserdà, que a principis del segle XX ja deia que "la intel·ligència no té sexe" i "Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d'alguna utilitat moral i material, veus aquí els meus ideals literaris" o "El mohiment que se anomena Feminisme es un acte altament humanitari en la dona rica, y una apremiant necessitat en la dona del poble".

Parlem de les protagonistes de la novel·la (antagòniques?), de com viuen a la ciutat de Barcelona cap a 1860, i de molt més a El Abrazo de la China (Pere III el Gran, 13. Russafa) amb una copeta de vi (3,50 € x 4; 3 € x 2), una cervesa (3 € x 3) o una infusió (1,50 € x 2) i el detall de cacauets i quicos.

Després fem una picadeta: 

ensalada russa  (8 €), 

hummus, amb carlota i bastonets de pa(6 €) 

i formatges variats boníssims, amb bastonets, nous i raïm (14 €)

Total: 12,70 € x 5

No, no és un lloc que us recomane per anar a sopar, però sí per a fer un beure; t'hi tracten tan bé!

I parlen valencià.

dimarts, 19 de novembre

El llibre d'aquest mes, per recomanació de l'Orts, és Biografia del foc, de Carlota Gurt. Sí, "tots tenim un piròman dins", "destruir és una manera de crear"... M'agrada com ens enriqueix la lectura col·lectiva.

Com sempre, al Abrazo de la China, amb una cerveseta (3 €) i uns cacaus i quicos.

La cosa s'allarga i toca un vinet, i un altre...

Rías Altas  DO Rias Baixas??

Albariño  - 12% vol.

ViniGalicia. Chantada, Lugo

3,50 € (5,50 € 0,75 l)

Hummus (6 €)

Formatges variats (14 €)

Demanem un poc de pa; no el cobren.

Los Frailes Monastrell DO València

13% vol.

Bodega Los Frailes. Fontanars

(3,50 €; 6,80 € 0,75 l)

Total: 11,13 € x 4

Avui no parlen valencià, i no ens atenen igual de bé...

De professió, detectiu culinari

Hisashi Kashiwai. Els misteris de la taverna Kamogawa. Salamandra (2023)

No em vaig poder resistir a la sinopsi del llibre: "Una història plena de tendresa sobre una parella de detectius formada pel pare i la filla del Kamogawa Shokudo, un restaurant amagat a Kyoto, que sempre està ple. L'èxit entre la clientela radica en el fet que este duo singular s'ha especialitzat a preparar exactament el plat que el públic anhela i recorda del seu passat i no és capaç de reproduir o trobar. Kamogawa Koishi i el seu pare Nagare, antic detectiu, escolten les confidències dels seus comensals, que anhelen reviure un moment màgic, investiguen la seua història i el seu entorn, i recreen els plats cuinats pels seus éssers estimats".

L'estructura dels contes és sempre la mateixa: a algú li costa molt trobar la taverna; hi menja i s'extasia; conta el seu problema a la filla: vol tornar a tastar un plat del qual a penes recorda res; en dues setmanes el xef i detectiu Nagare li presentarà el plat a taula i li revelarà detalls que no sabia o no recordava.

Curiós, tendre, de lectura agradable. I prou.

Hi ha personatges entranyables i curiosos. Volia destacar un fragment d'una assídua a la taverna, la senyora Tae: "(...) los detalles importan. El desmoronamiento de una cultura comienza con la perversión del lenguaje. ¿Qué va a ser de nuestra repostería wagashi si toleramos que se la compare con simples «postres» y «dulces»?" Doncs això, llengua i cultura. I bona cuina, hehe.

Un os a la cuina

No he tingut ocasió de veure la serie The bear (a Amèrica, El oso), però n'he sentit a parlar molt. En El País Semanal (15/9/24) Sara Cucala ens parla dels llibres que hi apareixen: "¿Qué hay en las estanterías de ‘The Bear’? La rica biblioteca gastronómica de la serie de éxito"

"The Bear, la història d'un xef i el seu equip de cuina que intenten convertir un local molt deixat d'entrepans en un famós restaurant d'alta cuina a la recerca de les estreles Michelin (...) Els manuals de cuina, la biblioteca gastronòmica del restaurant i les llibretes acolorides amb les creativitats del xef són reclam, una vegada i una altra, en cada capítol de la sèrie (...) Els llibres apareixen en segon pla en moments determinats d'una escena i la càmera passa del desenfocament a l'enfocament, conduint la mirada de l'espectador a eixa selecció de llibres, convertint-los en claus fonamentals de la trama."

Noms com Thomas Keller, Nobu Matsuhisa, Daniel Boulud; llibres de Paul Bocuse com El arte de la cocina francesa; receptes de Robuchon (38 estrelles) Robuchon. Todas las Recetas (RBA); El libro Noma (Phaidon), La guía de fermentación de Noma (Neo Person); rebosteria de Yotam Ottolenghi: Dulce (amb Helen Goh) i Jerusalén. Crisol de las cocinas del mundo (amb el xef palestí, Sami Tamimi; Salamandra); Un Paseo Gastronómico por España (Konemann); Cocinando en casa o cómo aprendí a despreocuparme de las recetas, de David Chan i Priya Krishna (Neo-Cook); The nordic cookbook, de Magnus Nilsson  (Phaidon); Tartine Bread / Pan Tartine, de Chad Robert i Liz Prueit; The Cooking Lab, Modernist Cuisine. El arte y la ciencia de la cocina (Taschen); ElBulli ( Phaidon)...

"The Bear: libertad creativa, autocomplacencia y manierismo". ValenciaPlaza. Áurea Ortiz Villeta (23/8/24)
"Calma y tormenta en la segunda temporada de The Bear. ValenciaPlaza. Áurea Ortiz Villeta (8/9/23) "The Bear, un 'Pesadilla en la cocina' empanado para indies". ValenciaPlaza. Álvaro González (17/12/22)

Ets enomaníac?

Enomaníacos: "una guia que dibuixa un viatge per l'enoturisme de la Comunitat"
La primera edició d'Enomaníacos està disponible en el web de 5bselección per 14,95 € (+ despeses d'enviament; es pot replegar a la botiga de 5barricas, Passeig Petxina, 12; en setembre, al Corte Inglés)

Jo ja el tinc reservat per regalar-lo; potser després me'l regale jo.

"experiències en cellers i viles del vi, patrimoni cultural i gastronomia, rutes històriques i culturals, festivals locals i museus del vi, allotjaments amb encant..."

5barricasValenciaPlaza

Beure's les paraules

Tinc un afecte especial per Ramon Solsona des que el vaig conéixer en la meravellosa activitat del Diàleg de l'escriptor amb les/els joves lectores/lectors de la Universitat de València, amb el llibre Línia Blava. Aquest és el seu últim llibre, Temps enrere (Proa, 2022)

Tot i que en aquesta novel·la trobem molts temes relacionats amb un temps i un territori, ací he copiat alguns fragment que tenen a veure amb el vi (l'amor -o l'odi- a la terra, els canvis que ha experimentat la comarca del Priorat, la presència del vi en la vida quotidiana -recordeu el vi que se'ls donava als xiquets, la kina San Clemente?-...)

"Fer vi consistia a ficar el territori a la copa, deien els enòlegs. El Tomàs pensava que potser sí, però per copsar la diversitat dels paisatges no calia beure. El Priorat era un llibre obert d'història geològica. (35-36) 

La curiositat el va empènyer a comprovar si era cert que a dins d'una ampolla es podia detectar l'empremta del llicorell, dels llims, del sauló o d'un sòl calcari. Va ser així com va dedicar llargues estones a tastar, ensumar, degustar, preguntar i comparar vins amb l'esperança d'entendre la transsubstanciació del terreny en geologia líquida. Va ser la primera vegada que el Tomàs, habituat a empassar-se la bibliografia sencera de qualsevol cosa que li cridés l'atenció, es documentava no llegint, sinó pels sentits: ulls, nas i boca. Auge, Nase, Mund, repetia el Klaus quan li feia demostracions de tast. Els padrins ho deien d'una altra manera [Lo vi té de tindre lo mateix que la dona hermo- sa: bon color, bon nas i bona boca]. Tanta insistència en la trinitat dels sentits recordava al Tomàs els grups de tres de la doctrina cristiana: «Padre, Hijo y Espíritu Santo; fe, esperanza y caridad; mundo, demonio y carne»; tres creus, tres Maries, tres Reis. En el fons, el vi també era una religió que tenia dogmes de fe, heretgies, misteris, manaments, exàmens de consciència, pecats venials, pecats mortals, benaurances, consagracions, preceptes i litúrgies tan importants com el ritu d'ulls, nas i boca. (37) 

Hi havia alguna cosa que no quadrava. El pare es reia de les innovacions que havien sacsejat el sector vitivinícola, es burlava de la febre dels nous vins, dels procediments escrupolosos carregats de punyetes i d'una manera de parlar que no entenia ni Cristo. Dels grans de raïm en deien baies, li havia costat entendre que l'estat fenològic era una manera estrambòtica per referirse al creixement dels ceps. La terra eixuta i la sequera de tota la vida s'havien convertit en un enfarfegós estrès hídric, dels bocois en deien barriques, del celler en deien clos, i de qualsevol indret del Priorat en deien terruà. Ara resultava que els vins tenien estructura [Quin cony d'estructura vols que tingui un líquid?] i es maridaven com les persones [Ara que tothom se divorcia, ara tot són maridatges. I vinga maridatges! Ne tinc los collons plens de tants maridatges!] perquè tothom parlava com els enòlegs [Te miren malament si en ves de cupatge dius barreja], llumeneres de mans fines que s'omplien la boca de fermentacions alcohòliques i malolàctiques en lloc de parlar de la primera bullida i la segona bullida, com s'havia dit sempre; ho sabien tot de les acideses volàtils i de les propietats organolèptiques, però no coneixien el dolor dels penellons quan es podava al gener. No s'havien tallat mai amb les estisores de podar ni els havien picat les vespes quan madurava el raïm. Tot això li sortia a raig, al pare, però... Se li endevinava un fons d'enveja. Havia vingut gent de fora amb noves idees i s'havien conxorxat amb pagesos de tota la vida per fer les coses ben fetes. (pàg. 206) 

Al final de l'hivern, a mesura que s'allargaven les hores de sol, el pare anava cada dia a observar la vinya per veure si ja plorava (...) la inquietud per veure si els ceps començaven a llagrimejar per la ferida de la poda. Aquell líquid transparent era com el calostre que precedeix l'arribada de la llet de les parteres. Les soques llenyoses, dures, havien passat l'hivern a la intempèrie, aguantant despullades els dies de gelor, de neu, i vents de ganivets. A dins de la fusta la vida s'havia encapsulat amb la letargia d'una sargantilla entaforada al cau fins que deixava de fer fred. Amb les primeres ullades de la primavera es despertaven les artèries, la saba tornava a fluir i els ceps ploraven d'alegria, supuraven vida amb un líquid transparent que degotava durant uns dies. El plor de la vinya era el toc de corneta que esperaven els pagesos per reprendre el cicle de treballs a mesura que la saba empenyia els brots ben amunt i vestia els ceps amb una exuberància de pampes que calia aclarir perquè no ofeguessin els raïms. A partir del plor, el vinyataire es convertia en un sentinella escrupolós que vigilava els ceps amb mirada experta per saber què demanaven en cada moment. 

Hi havia dues savieses en joc. La que s'anaven transmetent els pagesos des de l'antigor i la viticultura moderna, científica, basada en estudis, avenços tecnològics i referències internacionals. El pare era dels antics, menava la vinya com sempre, procurava que els ceps produïssin la màxima quantitat de raïm, el venia al sindicat i se'n reservava una part per fer vi per al consum propi al petit celler del mas. I mantenia la tradició de fer vi ranci i mistela en botes del racó que acumulaven teranyines i dècades d'envelliment (...) El nou vi mantenia l'empremta del licorell que transmetien les vinyes velles, però era molt més subtil. Això sí, era un vi efeminat. El pare li trobava a faltar grau. (219-20) 

Després de les classes anaven a un Biergarten, i va ser arran d'aquestes trobades que l'Elvira es va acostumar a beure cervesa, la típica Alt de Düsseldorf. Feia anys, molts, des de la pubertat, que no provava l'alcohol. Sa mare l'hi havia fet avorrir fent-li beure vi ranci amb un rovell d'ou per vigoritzar, prevenir, depurar, curar... Era una medecina infantil que ho arreglava tot, i quan l'Elvira es va negar a beure vi ranci, mistela, moscatell, Kina San Clemente, quina Santa Catalina i cap altre reconstituent alcohòlic, va provocar un daltabaix familiar. No beure vi al Priorat era un afront [Lo vi fa sang i l'aigua, fang] per a una família que tenia vinyes, un petit celler al mas i una bota del racó amb un vi ranci envellit com no n'hi havia cap altre. Ara, al cap dels anys, quan s'havia saltat totes les combinacions de moda, des del cubalibre fins al gintònic, l'Elvira bevia cervesa per no desentonar entre els companys de tertúlia idiomàtica. Però no va tenir esma de confessar al pare que s'havia aficionat als pixats de ruc. (357) 

La vida era sòbria i repetitiva, plena de recursos tan senzills com encendre una foguera de sarments secs al mig de la vinya per combatre la gelor de l'hivern. Una llesca de pa torrat a les brases, ben fregada amb una gra d'all, un bon raig d'oli de la terra, un polsim de sal i un trago de vi -aigua o coca-cola les criatures- bastaven per matar el fred, matar la gana i ser feliç. (...) 

El desig de no destacar era una lluita perduda contra la fatalitat. Elvirassa, li deien alguns xiquets per fer-la enrabiar. Segons el pare, la culpa era de la seva dona, que de petita l'havia empapussat amb cullerades de Ceregumil, un xarop que receptaven els metges per estimular la creixença de les criatures. A més a més, la mare li feia pa amb vi i sucre [Lo vi és la medecina dels pobres] per berenar i s'excedia amb la novena del vi ranci. Ho feien altres famílies, donaven a la canalla un rovell d'ou amb un dit de vi ranci durant nou dies com a tònic habitual i com a reconstituent en cas de malaltia. La mare li feia fer la novena cada mes, i si la noia arreplegava un refredat o una grip, substituïa el vi ranci per un dit de conyac perquè fes la suada. Les pocions alcohòliques de propietats suposadament salutíferes, que calia prendre's en dejú, provocaven fàstics a l'Elvireta. Encara més quan va començar a tenir la regla i la mare li feia prendre una aspirina o una culleradeta de Cerebrino amb vi ranci per combatre les molèsties menstruals. Fins que un dia el còctel li va regirar l'estómac i va abjurar de la prescripció. Va avorrir el vi ranci, el moscatell, la mistela i tota mena de vins. No va tornar a tocar el porronet, el seu, de mida infantil, com els que hi havia a les cases perquè mig de broma mig de veres els xiquets s'acostumessin a beure vi. 

El barraló del vi ranci era un llibre de família historiat. No es buidava mai, conservava sempre una part antiga, noble, que any rere any s'anava renovant i envellint al mateix temps. No era com el ranci que es feia als terrats, a sol i serena en garrafes de vidre per precipitar l'oxidació. El del mas envellia a les fosques i, a poc a poc, embevia el refinat caràcter dels llinatges de rancis anteriors. Aquell barraló era la caixa forta del mas, allà hi havia el tresor de les festes grosses, el que s'oferia amb el cor a la mà a les visites per acompanyar un platet d'ametlles o d'avellanes torrades. Però el ranci del mas Miquelis, un dels més apreciats dels pobles del voltant, era rebutjat per l'Elvira com si fos vinagre. 

Quin disgust! Que la filla, l'única que tenien, detestés el vi era un deshonor en una casa de pagesos que conreaven vinyes i feien vi des de no se sabia quantes generacions. A més a més, la xiqueta era esquerrana i no hi havia manera de corregir-li aquest vici. Al col·legi li lligaven una mà i l'obligaven a escriure amb la dreta, però no podien evitar que fes servir espontàniament l'esquerra en totes les altres coses. Llargaruda, esquerrana, abstèmia i filla única eren trets que definien l'Elvireta com si fossin tares. La mare se'n lamentava [No mos la voldrà dingú] amb un pessimisme radical. (547-9) 

Alliberar-se de la comptabilitat i dels viatges a l'estranger li permet començar un nou projecte vitivinícola a la parcel·la de la Montsant, amb una idea que fa temps que li balla pel cap: vol fer vi negre a la manera dels productors de riesling de les vores del Rin, tal com feia la seva família, mantenint el vi en fudres de dos mil, cinc mil o més litres en lloc de les típiques botes de dos-cents vint-i-cinc litres. Menys fusta, menys fusta!, fa temps que reclama. És una manera de potenciar les aromes naturals del raïm i minimitzar la influència massa valorada de la fusta. 

Ell també està decidit a replantejar-s'ho tot, com fan el productors més inquiets, que retornen a la tradició. Els mateixos que havien esglaonat la muntanya en terrasses respecten ara els costers, i, en lloc d'emparrar els ceps en llargues fileres uniformes, els planten separats i els poden en vas. Els mateixos que introduïen tractors i màquines, ara llauren a l'antiga, amb mules, i tornen a adobar amb fems. Els mateixos que arrencaven les herbes per sistema, ara les deixen créixer i fomenten petits ecosistemes favorables a la fertilització del sòl i el creixement dels ceps. El Klaus participava d'aquesta inquietud per conjuminar ciència i tradició. La viticultura ecològica no consisteix només a respectar el medi natural, sinó que també és una militància, un compromís per posar-se al dia en totes les qüestions. Vincular-se a l'aventura que promou la Montsant té per al Klaus l'al·licient de fer uns vins molt més personals a partir dels assaigs i errors dels últims anys. Fins ara buscava el millor vi que es pot fer amb les vinyes que tenen. Ara vol obtenir el que té al cap de des de fa anys." (686-7)

"Temps enrere, una novel·la sobre el llenguatge", Salvador Comellas (núvol, gener 2023)
El llenguatge hi apareix des de molts vessants. Per exemple, com a procediment a través del qual categoritzem el món (etiquetant cada objecte, posant un sobrenom, buscant l’adjectiu precís…). El bagatge lingüístic que tenim reflecteix el nostre coneixement de la realitat, amb la precisió i amb els límits de cada cas (...) Com més aprofundim en un àmbit, més ampliem el nostre estoc lingüístic. A Temps enrere ho podem veure, per exemple, aplicat al món del vi, o fins i tot als colors del Montsant. I el coneixement d’àmbits diversos ens permet transvasaments metafòrics de l’un a l’altre; de la religió al vi o al sexe, per exemple: “la visita al santíssim”.

ara (Jordi Llavina; setembre 22)

El País (Ponç Puidevall)

Entre vins i memòries

dimecres, 25 de maig

No sé com m'ha arribat que a Entrevins (Pau, 7. La Xerea, Ciutat Vella - 963 333 523) fan un sopar cultural, amb Ferran Torrent; i mira, ens comboiem i allà que anem. Hi ha una taula ben llarga, i Guillaume ens rep amb vi, cervesa, cava o el que vulguem. 

Jo comence amb un Selvanevada Blanc (Viura, Garnatxa blanca, Malvasia, Tempranillo blanc. Villota. Aprox. 10 € 75 cl).

Ferran Montesa, director general a Espanya de Le Monde Diplomatic, ens presenta l'autor i li va fent preguntes sobre la novel·la Memòries de mi mateix (que ja va per la 3a edició) i d'altres, sobre el fet d'escriure, la ciutat i el poble... I no és que no estiga interessant, però la gent vol començar a sopar.

Jo intente que Torrent ens llija el fragment del llibre on apareix aquest restaurant i el vi que beurem, però sembla que no he estat prou convincent. Hauré de buscar-ho jo mateixa.

El vi que bevem és aquest -encara que l'autor confessa que no és el que més li agrada, bastant més car-:

Selvanevada 2021 DOCa Rioja

82-85% Tempranillo, 9-11% Graciano, 2% Garnatxa, 2-4% Mazuelo, 3% varietats blanques?

6 mesos en roure francés / 13% vol.

Viña del Lentisco / Villota. Lapuebla de Labarca, Araba

Aprox. 10,90 €

Fruita negra, bolets, torrats, terra, espècies, mineral... Un poc fosc al principi.

Croqueta de marisc

Deliciosa

Bistec tàrtar.

Ben saborós.

Brandada de lluç amb rovell d'ou de guatla i rostes (torreznos)

Original.

Polp amb escuma de creïlla i cruixent d'algues

Molt bo.

Magret d'ànec a la brasa amb risotto de forment i remolatxa

En el seu punt.

Granissat de llima

Café

Total: 40 €

Un bon sopar en molt bona companyia. I quan ja pensàvem que ens n'anàvem a casa, encara ens queda un ratet ben divertit al Cool Bar (Poeta Querol, 1), amb un gintònic -un mitget, compartit-.

"El segon sistema de Ferran Torrent", Jj Isern

El País, Ponç Puigdeval

El Temps, Victor Maceda

-------------

«Entaulats al restaurant Entrevins (el millor celler de València). El Messié, per amistat (remarca la paraula), m'explica la mena de treball que el hacker [...] ¿Podries posar-me un exemple de cas de necessitat? No, diu ell i ens serveix una copa de vi (Senda, cent per cent boval) just en el moment [...] Se'n va i tot seguit ens serveixen el primer plat (estofat d'esclata-sangs de temporada). [...] L'amo del restaurant, un francés de nom Guillaume, ens serveix el segon plat i ens explica (mirant el Messié, potser perquè s'ha fixat com li donava els diners al hacker): llom de cérvol a la brasa amb textura de remolatxa.» (cap. 13)

Senda. La Candelaria. VT Castella. Casas de los Pinos, Cuenca. Aprox. 4,25-7,89 €

S'hi anomenen altres vins, com el Viña Ardanza 1983, però el Selvanevada no l'he trobat.

Si vos atreviu a mirar... i llegiu La mirada de vidre d'Anna Moner, hi trobareu un inquietant metge i entomòleg "amb l'única ambició de reproduir amb exactitud les emocions de l'ànima i generar un llenguatge universal i immutable a l'abast de qualsevol artista (...) a l'Àlbum de les passions", que necessita "paladejar" al laboratori un vi de Burdeus que no que sé quant devia valdre a finals del segle XIX, però que ara passa de llarg els mil euros: Château Lafite,

"Feu un glop llarg, recreant-se en les inconfusibles notes de grosella negra, mora i cedre que n'impregnaven el paladar (...) El gust per nèctars tan potents i voluptuosos com aquesta meravella procedent del Mèdoc, per exemple. Em va encisar el caràcter femení d'aquest costós beuratge, que fa olor de violetes i ametlles, i és saborós, equilibrat, poderós i persistent, igual que el rastre que deixa als dits el tacte d'una pell sana".

«Qui no té pa, menja coca»

Diuen que qui no té pa, menja coca (en castellà, A falta de pan, buenas son tortas), però a mi m'agraden mooolt les coques, i no com a substitutes del pa. No sé si es pot fer açò de copiar un article aparegut a la xarxa, però em sembla tan interessant que el vull compartir amb vosaltres, ja que supose que sou tan amants de les coques com jo:

EL GASTO "Esmorzar coques, un plaer assequible". Vicent Marco | 09/09/2022 Guía Hedonista

Diferents tipus de coques salades, són en molts pobles, l'alternativa esmorzadora favorita dels parroquians. 

Per a alguns és una experiència diferent, per a altres -els menys- és la norma, i també trobem qui se sobta quan de sobte li oferixen coques per a esmorzar. Som el país de l'olivera, de la flor de taronger i també de la coca. Dolces com la cristina, de llanda, de pessic o de panses i anous, i salades de mil maneres. Hi ha fins i tot qui defén - amb pocs arguments històrics -, que la coca valenciana feta a Oliva, dona origen a la pizza margherita, la primigènia. I també hi ha qui per desconeixement, anomena a les nostres coques els tacos valencians. Una errada al nivell d'anomenar els figatells l'hamburguesa valenciana, o de batejar el pepito -com passa en algun forn de València ciutat- com a "panecillo de pisto". Un pepito que també significa en alguns llocs un entrepà molt senzill, el de ternera a la planxa amb un poc de mantega. Però això és una altra història, hui volia ajudar-vos a conéixer alguns dels millors llocs on endinsar-se en el deler de paladejar una coca salada per a esmorzar. 

Coques de dacsa 

Per començar, les més famoses o populars, són les coques o coquetes de dacsa. També conegudes com a coques a la calfó o de ploure, ja que es feien habitualment els dies de pluja. Les més clàssiques, la recepta bàsica, porta farina de blat, un poc de farina de dacsa i un farcit de quatre ingredients: tonyina, tomaca fregida, ou bollit i anxova. Senzilles i delicioses, les pots tastar en la Safor en llocs com en Bar Nou de Ròtova, el Bombó de Xeraco o el Corrales de Llocnou de Sant Jeroni. Però no són els únics llocs on tastar-les, tot i que com passa històricament amb l'arròs al forn o el putxero, és un plat que es fa més habitualment a casa que al bar. A Oliva i Pego també les fan, i com són pobles rivals, el farcit és diferent entre un poble i l'altre. A Pego són típiques de gambeta amb una salseta de tomaca i ceba, les pots menjar delicioses al Bar Rafel. Mentre que a Oliva, i també a Dénia, són més tradicionals les de gambeta amb bleda. En l'Evaristo d'Oliva o al Magallanes de Dénia les tens al teu abast. Car destacar que abans era possible menjar gambeta de marjal, molt més tendra, però com està en perill d'extinció a eixa marjal entre Pego i Oliva, la gambeta que es gasta ara és tota de platja. 

Coques de blat 

Les coques de blat al forn, ja amb rent i una preparació menys instantània, són també prou comuns a molts llocs de la Marina. A Xàbia, per exemple, es fan moltes als barets del Mercat, i també delicioses al forn Ortuño. El mateix passa a Dénia on fins a tres parades del mercat van oferint coques amb pésols, ceba, sobrassada, tomacat, anxoves o embotit. Estes últimes, les d'embotit, són molt similars als bollos -en sabor que no en grandària-, que couen per la zona de Requena i que es repetixen en forma de coques salades del Sénia al Segura. Coca de fira a Ontinyent, coca de llonganisses a l'Alacantí, de mestall a la Valldigna, torta de Tajá a Villar de l'Arquebisbe, coca de cansalà a Sumacàrcer o coca de recapte que diuen a Catalunya. Un dels llocs on esmorzar estes coques és el restaurant El Llaurador de Pedreguer, on les van fent de diferents combinacions cada dia, i les preparen en tres coccions. Tal volta les més famoses de la Marina siguen les del Pont Sec, però estes no estan disponibles per a esmorzar. Sense deixar la zona, tant en Gata de Gorgos, com en el Verger o Jesús Pobre s'escalda la coca abans de clavar-la al forn. Eixa coca escaldada, que es pot comprar per exemple el diumenge al Mercat del Riurau de Jesús Pobre, para més sucoseta i no sap tant de pa. 

Coques de forat 

Dins de les coques més desconegudes i diferents, estan les coques de forat. Este tipus de coca és més un acompanyament, com fan els marroquins amb el batbout, els portuguesos de la zona de Guimaraes amb els bolos de sardinha, o els israelians amb el pa jalá que pots tastar al Kukla. En este cas són unes coques fregides com si foren bunyols, amb foradet al mig perquè tota la superfície estiga ben fregideta. Les vaig descobrir a La Coqueria de Dénia, on les fan amb la recepta familiar d'Orba. Tot i que a l'hora d'esmorzar, les més conegudes són les de Cal Nay de Beniarbeig, acompanyades per saladures com la moixama, anxoves o abadejo. En realitat es poden usar d'acompanyament de pistos, esgarraets i qualsevol preparació que et parega convenient. Queden esponjoses per dins i com que ja porten oli incorporat, fan molt bona lliga amb pernils, formatges i altres preparacions més seques. 

Coques a la pala 

Recentment, he descobert les coques a la pala, típiques d'Agost i de pedanies d'Alacant com Moralet o el Verdegàs. Una coca que es cou al forn, i que sent similar a les coques de blat de la Marina, resulta més dura. Després, al damunt, se sol servir amb embotit o amb les típiques saladures de la zona. Si vos fa comboi tastar-les, el dijous les oferixen en Ca Mario d'Agost. I bé, si vols explorar alternatives menys convencionals, un tros de coca de molletes d'Elx, que es pot combinar amb qualsevol barreja salada al damunt, també pot ser una bona idea per a esmorzar, encara que això va com les tapisseries, al gust de cadascú. 

Hi ha moltes tradicions festives vinculades a coques salades o dolces, com les de Sant Joan o les de Sant Blai. I també tantes receptes com cuiners, que gasten més o menys farina, de cereals diferents, amb llet o mantega, amb oli o sense, al forn o a la planxa. El cas és que tenim una gran riquesa culinària més enllà de l'entrepà, i que també a l'hora de l'esmorzar podem disfrutar. Si voleu conéixer més sobre les coques, l'esmorzar i els llocs on fer-ho de categoria, molt prompte publicaré el llibre Esmorzars Valencians, el llibre dels esmorzadors professionals, gràcies a l'editorial Drassana. On trobareu recomanacions com estes coques, que personalment, a mi m'encisen i em fan sentir a casa. Perquè com diu el refrany "a falta de pa, bones són coques".

I dels minxos, ja parlem un altre dia.

cuinavalenciana.net
-La  guia dels esmorzars a la CV. Aina Gilabert. Grup Sal Alejandria. 15 €
-Esmorzars Valencians, el llibre dels esmorzadors professionals. Vicent Marco. Drassana

lacoqueriaartesana

Llàstima que acaba de passar el meu aniversari i ara m'hauré de regalar jo el llibre. 

He escoltat l'autora avui en la ràdio; ens ha fet el favor de no titular-lo amb la fotuda parauleta "esmorzaret", i li ho agraïsc. 

Ara està molt de moda, però sí, els de poble tenim ben present la importància de l'hora d'esmorzar, al bar, amb cacaus i tramussos a taula; jo diria que al meu record només hi ha hòmens. Ja he comentat alguna vegada el record que tinc del femater, que en plena replega del fem aparcava el carro a la porta del bar de l'estació a l'hora de l'esmorzar.

L'esmorzar d'escola era una altra cosa, però també m'agradava. Quan comencí a treballar en Conselleria no entenia allò del salir a desayunar dels funcionaris. I què em dieu d'allò del almuerzo de trabajo? Una cosa és DESDEJUNAR; una altra, ESMORZAR, i una altra, DINAR!

La Guia dels Esmorzars, d'Aina Gilabert, "és un llibre il·lustrat que recull 100 bars i restaurants de la Comunitat Valenciana amb la intenció de donar a conéixer la seua cultura, en especial, l’esmorzar popular. Descobriràs les diferents tradicions d’un esmorzar clàssic i el perquè els valencians/nes tenen aquesta menjada com un ritual. En definitiva, et facilitaré tot l’essencial per poder gaudir d’un autèntic esmorzar, t’apuntes?"

BR x 3

dimecres, 30 de març

Avui ha sigut un dia complet, o quasi. De matí, amb l'alumnat, al Diàleg amb l'escriptor Miquel Martín i el seu llibre La drecera. De vesprada, amb unes amigues, a la presentació de la novel·la gràfica Las tres heridas de Miguel Hernández, a la llibreria Bartleby. I després... plou, així que per a fer una copeta entrem davant mateix, a la Bodega Russafa (Cadis, 45. Russafa). 

[Ara m'adone l'omnipresència de la BR, que coincideix també amb els meus cognoms]

M'hauria agradat que ens recomanaren algun vi, però com que el xic ens ha escoltat llegir algunes etiquetes com "Gavarda", és eixe el que ens serveix.

Gabarda Original Uno

85% Garnatxa i 15% Syrah

Gabarda Wines. Longares, Saragossa

I després, hauria volgut tastar un altre vi, però sense adonar-me'n tenim una altra copa igual (crec que cada copa són 3,50 €).

No hi ha carta, però a poc a poc anem tastant tot el que tenen: 

sardines marinades amb nata (em recorden els arengs d'Ikea, x2)

sobrassada amb mel (x 1)

formatge (no ens expliquen quin és, ni trauen pa si no el demanem...)

hummus amb tomaca seca

Solucions ràpides, sense més.

No sabem preus; no hi ha tíquet i no ens deixen fer foto a la llibreta.

Total: 12,60 € x 3

No parlen valencià

El xic està un poc enjogassat. Això sí, ens fa propaganda de les activitats que fan a la bodega, fins i tot les relacionades amb"el benestar i la bellesa".

A pesar de tot, ha sigut una vesprada molt agradable.

A "10 vinos asequibles que merecen más fama de la que tienen" m'havia cridat l'atenció el vi M'ho ha dit un ocellet, i quan el veig ací no m'hi puc resistir (ens fan preu especial, 18,95 €, un euro menys) 

Mas d'En Perí. Priorat. Porrera

Tradueixen del llatí un llibre d'Arnau de Vilanova sobre els usos medicinals del vi 

El metge va recollir 50 receptes per resoldre problemes de salut

Nosaltres la Veu

Al primer toc

divendres, 18 de febrer

Carrer del Comerç, 6, Massalfassar - 609 77 46 44

Sembla que Ca Maribel és més que un bar: gastronomia, cultura, tradició... s'hi fan presentacions de llibres; estan amb la defensa de l'horta, de la llengua; fan costat al cant, a l'esport femení; són la seu dels Dimonis...

Tan prop que el tenim i que poc sé de Massalfassar; però mira, en poc de temps hi he vingut dues vegades. Avui Vicent Garcia-Devís m'havia dit que presentava el nou llibre de Toni Mollà, El tercer toc. Un "diari impossible" de "proses híbrides" que signa Josep Orts, o Toni Mollà?, i on juga un paper important la memòria, que no la nostàlgia. Seguint Heràclit de "tot canvia, res no roman", l'autor vol que vejam un Mollà diferent dels llibres anteriors (Tot entra en el pes, Un adéu a la tribu, Més enllà de San Francisco, Al pas dels dies, Espill d'insolències).  "Una reflexió sobre el pas del temps, els esdeveniments polítics i socials, la vida familiar, la cultura i l'escriptura com a raó de ser. «En realitat, també som el que un dia vam escriure -i potser havíem oblidat»" (Nosaltres la Veu)

I ja que estem, ens quedem a fer un mosset.

Detall d'uns cacaus amb corfa. Aigua amb gas (2 €) i cervesa (2 €).

No hi ha carta, amb una xulleta de paper ens diuen el que hi ha.

Cistelleta de pa (1,50 €)

Figatells  (embotit fet amb magre i fetge de porc, típic de la Safor, la vall d'Albaida i la Marina; jo crec que cada vegada més s'assemblen a hamburguesetes, almenys per aquesta zona)

Creïlles braves (4,50 €)

Ben fregidetes; m'agrada més notar el pebre roig, però bones.

Carxofes torrades 

Estan bones, però un poquet seques. Sembla que hauríem d'haver-les demanat arrebossades, o amb truita. 

No sé el preu dels figatells i de les carxofes perquè al compte no ho especifica; un plat val 5 € i l'altre 7,50 €.

Calamarets arrebossats (7 €)

Ben fets.

Total: 14,75 € x 2

Parlen valencià.

Queda pendent vindre un dia a dinar i tastar l'arròs amb bledes.

----------

He entrat a la pàgina del facebook i un detall m'ha entendrit molt: hi ha una foto de Maribel amb el llibre de Blasco que va traduir al valencià Ana Bayarri Moreno, Arròs i Tartana.

Sant Jordi a la cuina

Per què cuinar i llibres i regals van sempre tant de la mà?

10 llibres gastronòmics per regalar i llegir aquest Sant Jordi (ara.cat)

1. La teca. Ignasi Domènech. Ed. Cossetània

2. Meleta de romer. Gessamí Caramés (postres Cuines, de TV3). Ed. Cossetània

3. 1000 receptes d'or. Karlos Arguiñano. Ed. Columna

4. Carmanyoles. Núria Gispert Ed. Cossetània

5. En boca de tothom. (alimentació infantil) J. Llorca i M. Gómez. Ed. Rosa dels Vents

6. Pastisseria tradicional per fer a casa. Victòria Gudiol.Viena edicions

7. Per què mengem? Albert Vidal. Albertí Editor

8. Picades. Ramon Parellada. Ed. Rosa dels Vents

9. Sopes. Fundació Alícia. Ed. Planeta Gastro

10. Tapes molt catalanes. Dolors Mateu. Ed. Susaeta

"Especial Llibres de Gastronomia" (Vilaweb)

LLIBRES SOBRE EL VI

GUIES I MANUALS 

Jordi Alcover, Sílvia Naranjo i Sergi Sevé, La guia de vins de Catalunya i el Rosselló 2021 (La Subversiva Lectura) 

Lluís Romero, Vins autòctons (Cossetània) 

Eduard Puig i Vayreda, Bodegons amb ampolla de vi (Vibop Edicions) 

Diversos autors, Cellers d’Or (Larousse) 

PER A AMATEURS 

Àngel García Petit, Els millors vins del món (Cossetània) 

Meritxell Falgueras, #Divinament (Larousse) 

VI I HISTÒRIA 

Jordi Esteve i Clara Isamat, Antics cellers de l’Albera (Brau) 

Plini el Vell, El llibre del vi. Traducció i pròleg de Mònica Miró (Godall Edicions) 

VI I LITERATURA 

Lola Palau, Dies de roses i vi (Edicions de l’Albí) 

Rosa M. Prat i Balaguer, Terra de vinyes (Saldonar) 

Miquel Martín i Serra, Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi (Vibop Edicions) 

Núria Martínez-Vernis i Martí Sales, Alcohols (Vibop Edicions)

LLIBRES DE CUINA 

OBRES DE REFERÈNCIA 

Andreu Manresa, El menjar i les illes (El Gall Editor) 

Fundació Alícia, Sopes. Amb fotografies de Becky Lawton (Planeta Gastro) 

Vicent Marquès, Història de la cuina catalana i occitana. Volum 3 (Els llegums, l’arròs i la pasta) (Edicions Sidillà) 

Ramon Parellada, El llibre de les picades (Rosa dels Vents) 

CUINA I TERRITORI 

Diversos autors, La cuina dels Ports. Receptes valencianes de muntanya (Llibres de la Drassana) 

Jordi Tresserra, Cuina de Mar i Muntanya. Costa Brava Sud (El Farell) 

PRODUCTES DE MERCAT I ALS MERCATS 

Diversos autors, Productes de mercat: el porro, les nous, les gambes, les faves, la camamilla (Sd·edicions) Xavier Febrés i Àngela Vinent, Cuines amagades (Cossetània) 

CUINA DELS MENUTS 

Alexandre Serrano, A la menuda. La cuina de la triperia i de les despulles a Europa (Llibres de la Drassana) 

Jaume Fàbrega, Cap i pota. El gran llibre dels menuts (Cossetània) 

ALTRES CUINES 

Zaraida Fernéndez, Cuina vegana per a ocasions especials (Cossetània) 

Joan Jofre, La cuina dels fumats. Fotografies de Marta Parés (Cossetània) 

CUINAR AMB HERBES SILVESTRES 

David Solé, Les herbes aromàtiques. Cuina dels perfums (El Farell) 

Col·lectiu Eixarcolant, El llibre de les plantes silvestres comestibles 2 (autoedició) 

Robin Wall Kimmerer, Trenes d’herba dolça. Saviesa indígena, coneixement de la natura i ensenyaments de les plantes (Cossetània) 

Jordi Garcia i Beatriz de Marcos, Males herbes. Receptes amb plantes silvestres (Cossetània) 

CUINA I SALUT 

Germans Torres, Menja bé, no facis dieta (Rosa dels Vents) 

Juan Llorca i Melisa Gómez, Llet amb galetes (Rosa dels Vents) 

Col·lecció Cuina Plant Based (Cossetània) 

Montse Folch, 100 creences i mites sobre l’alimentació (Cossetània) 

MENJAR DE CARMANYOLA 

Núria Gispert, Carmanyoles (Cossetània) 

ALIMENTS 

Jordi Morera, Avui faràs pa (Ara Llibres) 

MEDIÀTICS 

Gessamí Caramés, Meleta de romer. Les postres de la Gessa (Cossetània) 

Marc Ribas, En marxa cuina! (Cossetània) 

ÈXIT A LES XARXES SOCIALS 

Josep Maria Mañé i Carme Julià, Com a casa de la mama (Rosa dels Vents) 

Rafuel, Les meves millors receptes (Columna) 

PER POSTRES 

Dolça Camprubí, Dolces tradicions (Albertí) 

ASSAIG I NARRATIVA CULINÀRIES 

Martí Sales, Aliment (Club Editor) 

Carlos V. Fuster, Panses a l’ombria del Benicadell (Institució Alfons el Magnànim) 

Albert Vidal, Per què mengem? L’origen de 47 plats habituals (Albertí) 

Adrià Pujol Cruels, La gola (Fragmenta) 

Robert J. Courtine, Simenon i Maigret s’entaulen (Vibop Edicions) 

Quan el Mercat i Velluters eren dos mons

Noruega. Rafa Lahuerta Yúfera 

Llibres de la Drassana. 2020

"Jàssena", 15

Premi Lletraferit de Novel·la 2020 

392 pàgines 

21,95 €

(Portada: Virginia Lorente @typicalvalencia)

Què tenen a veure Arròs i tartana i Noruega? Haureu de llegir-los per descobrir-ho. 

Ja fa temps que volia llegir aquest últim. Per què? No ho sé, però és que tothom en parla, bé i malament. A la Guía Hedonista (26/2/21) vaig llegir l'article "Los bares por donde transcurre Noruega, la última gran novela valenciana. LA VALÈNCIA DE ANTES DE LAS FRANQUICIAS", de Vicent Molins, i ara m'hi he animat.

Durant la lectura, hi ha hagut alguns passegets entranyables, alguns fins i tot amb la companyia d'Ana Bayarri...

El protagonista, Albert Sanchis Bermell, pertany a una família que té una botiga al carrer del Trench i una parada al mercat Central, "Salazones Sanchis, El salmón de Noruega"; fa un recorregut per «la ciutat sense bars amb solera en què a poc a poc es convertí València».

"Els bars i les cases de menjars a on portàvem gènere (fumats, adobats, anxoves, sardines, abadejo): Bar Eladio (carrer de la Mar), Comidas Esma (Assaonadors), Taberna Alcayde (Danses), Tasca Borgo (Vallanca), Casa Eulogio (Manyans), Bar Peña (Tundidors), Bar el Kiosko (Collado), Tasca Ángel (Puríssima), Bar Alpi (Llanterna), Bar Padis (Cavallers), Bar Pepito (Sant Donís), El Gallo de Oro (En Gall), Bar Paninis (Trinquet de Cavallers), Mesón del Peine (Sant Antoni), Bar Redford (Comèdies), De Pas (Sant Calze), Bar Nebraska (Oest), Bar La Lonja (Palafox), Bar Chicote (la Reina), Bar Botellas (Botelles), Café-Bar Valenciano (Botelles), El Ventorro (Bonaire), Bar La Española (Carabasses), La Francesa del Carme (Soguers), La Carme (Soguers), Bar Líbano (Hernán Cortés), Bodegó La Sarieta (Juristes), Bar Carxofa (Baix), Cafeteria Inca (Russafa), Casa Mario (Roters), Bar La Barraca (Lope de Vega), Bar la Rotonda (plaça Redona), Bar Rufus (plaça del Carme). Molts, quasi tots, tancaren." (pàg. 174)

"Cal enumerar dins del relat els bars, les cases de menjars, les tavernes, els antres, els forns, els tallers (cada volta menys). Casa Petra, Los Viñales, El Forn, el bar Berta, el Carxofa, el bar Garro, el bar Ripalda, la Francesca del Carmen, Capsa, L'Aplec, el Dakota, el John Silver, el Xonwein, el ColaCao, el Sombra, el Cafetín, la casa de menjars que es deia simplement així, Casa de comidas, el bar Pepito (el del Manco), el Rufus, arandinos, el Nou Pernil Dolç d'Olga Poliakoff, El Covarrubias, Tatuaje, ADN... Molts d'ells ja desapareguts." (pàg. 262) 

I tants altres: Café del Mercat, Café Lisboa, Radio City, Ca Revolta; Las Viñas; terrassa de la Pérgola; berenar a Noel, a Lauria, a Barrachina, al Siglo, a Monterrey; tasca Borgo, La Pepica, Casa Calabuig, Casa Flor, El Polit, El Polp, Bolos, el Subastero, el Gol, el Polit de Vera, La Cueva del Mero, Casa Guillermo, Casa Montaña, Bar La Pasquala, Gastón, El Rincón de Adriana (el rabo de bou era excel·lent), Bar Juanito, Racó del Mar, Els Carinyets, La Aduana, Bar Aquilino; El Martinot; Ferradura; Aquarium, Bimbi...

No, no crec que siga "la gran novel·la de València", però fareu bé de llegir-la.

 "Jo també he llegit Noruega", Enric Iborra

"Per què tothom parla de Noruega?". Esperança camps, Vilaweb

"Noruega, la València descongelada". Víctor Maceda, El Temps 

"Noruega: la València perduda i recuperada de Rafa Lahuerta" 

"Noruega o la ciutat bombardejada". Vicent Garcia-Devís

"Morir amb les solsides de la ciutat". Begonya Mezquita