«Pues, te propongo un par de semanas con todas las exquisiteces de la gastronomía nacional, el ceviche de corvina, el chupe de camarones, el arroz con pato, el lomito saltado, la causa, el seco de chabelo y todo lo que se te antoje. No hubo forma, ni en serio ni en broma aceptó mis señuelos para convencerla. No iría al Perú, ni ahora ni nunca.» (Vargas Llosa, Travesuras de la niña mala, pàg. 294)
Doncs nosaltres sí que hi anàrem, i ho vam tastar tot (un poc desmejorado, això sí; guaita com usen el picant!) i més: anticuchos (carn i vísceres torrats) , carapulcra (arròs amb pollastre/porc), tacu-tacu (arròs, llentilles, fesols...), papas a la huancaína, sopa criolla, caihua farcida, cuy, sopa / crema de quinoa, ají de gallina, cancachos (corder), pejerrey (peix), palta (alvocat) farcida, rocoto (pimentó) farcit, camarons, picarones (bunyolets), panqueque con manjar, mazamorra... Les estrelles: el pollastre (sempre boníssim, guisat o rostit amb foc de llenya), l'arròs, la papa i la dacsa. Als llocs menys turístics no s'usa el pa, alguns tenen al plat una panolla de dacsa.
No ens vam atrevir amb la chicha, beguda de dacsa fermentada; n'hi ha moltes varietats, les més freqüents, la morada (sense alcohol) i la blanca (sí que en pot portar). Hi ha moltes chicherías o picanterías, i per indicar que en venen posen una banderola roja a la porta.
Per beure, aigua o cervesa Cusqueña (quan la por al soroche no era massa forta). Una vegada vam demanar Inca Kola, refresc de llima, de color groc "àcid", dolç dolç, diuen que porta marialluïsa. Mai més.
Hi ha molts restaurants xinesos, chifas, però sols vam entrar en un i no ens vam quedar perquè hi havia molt de fum.
receptes Sabores del Perú, Yanuq
I ara, com diu Miquel Calçada (Mikimoto), a menjar Quelis, ja sabeu, d'Inca.
2 comentaris:
pel que es dedueix de textos i fotos, un gran viatge, variadet i enriquidor com pocs. Crec que no es pot conéixer ben bé el lloc si no intentem aprendre quelcom d'ells, i la cuina -l'autèntica, no la feta per a turistes, és clar- és una mostra de primer nivell per comprendre un poble. Gràcies pel document, bona vivanta!
Ai, Queti, sempre t'havia comentat jo i ara em toca l'altre paper. Menjar i beure és més fàcil que escriure, no? Va ser un bon viatge, però en el fons som uns turistes que els visitem i els deixem allà com estaven. Ha sigut un poc dur per a mi. Però mira, d'això, no n'havia parlat. La bona vivanta!
Publica un comentari a l'entrada