La primera vegada que la vaig tastar, l'havia cuinada una dona àrab del barri cristià de Damasc; em va semblar extraordinària, i em va assegurar que l'elaboració era molt complicada. La segona vegada va ser un detall de la dona de la casa on vivíem a Damasc, en ple suq Al Hamidia: fantàstica. Amb aquesta dona no em podia comunicar de cap manera, però els fills també em van dir que era un plat molt difícil de cuinar. Tot un repte doncs.
La vaig rentar molt bé amb aigua i llima, en vaig tallar els extrems, la vaig tallar en trossets i la vaig coure amb un poc amb tomata fregida i un poc de pimentó roig. No em va quedar gens "bavosa" (que era el màxim perill) i jo la vaig trobar boníssima.
L'ocra té l'origen en l'altiplà de l'Àfrica oriental i és una verdura molt antiga. En l'actualitat s'estén per Àfrica, Àsia, Índia, Amèrica del Sud i central i també pels països mediterranis.
El seu fruit, una càpsula de forma piramidal, semblant a un pebrot allargat, s'empra com a verdura i com a condiment. Pertany a la família de les malvàcies.
La superfície és peluda i el tall transversal presenta cinc cavitats-en cadascuna de les quals és visible una llavor-i deixa escapar, encara cru, el mucílag viscós característic.
Combina bé amb el tomàquet, la ceba, el pebrot, el nyam, i amb el curri, el coriandre, l'orenga, la llimona i el vinagre. És una verdura fràgil, que es conserva de dos a tres dies a la nevera en una bossa de paper.
Donada la seva rica producció de mucílag, és emol·lient i pectoral, i es fa servir en infusió, gàrgares, cataplasma...
wikipèdia
infojardín
consumer
1 comentari:
No sabia res d'aquesta mena de pebrot. Sort que vivim en un barri que té de tot, i podré assaciar la curiositat un d'aquests dies. Gràcies per la informació!
Besets
Publica un comentari a l'entrada