dimecres, 7 de juny del 2017
Avui és el gran dia en què es presentarà oficialment la traducció d'
Entre tarongers, a la Casa de la Cultura d'Alzira, els antics Escolapis, on va estudiar Rafael, un dels personatges principals de l'obra.
Ens donen la benvinguda sant Bernat i les Germanetes i molt propet tenim el carrer Escoles Pies, amb el Centre Cultural, davant del Cercle Alcireny o La Gallera (el Casino d'
Entre tarongers).
S'acosta l'hora i sols hi ha a la sala dues dones, esperem un poquet i hi ha tres o quatre persones més. Dubtem si suspendre l'acte, però finalment tirem endavant.
Francesc Bayarri ens parla de Blasco Ibáñez i jo parle un poc del llibre, sobretot a partir del títol (el llibre estigué a punt de titular-se
Amor que pasa; m'agrada molt el francés
Sous la pluie blanche des orangers) i les diferents portades.
La primera:
 |
| Prometeo, 1900 |
Una portada magnífica que reflecteix el caràcter indómit de Leonora:
La portada que coneixem quasi tots, almenys els de l'Horta:
La versió en anglés:
La francesa:
I la més bonica, la de Virginia Contreras (
Austrohongaresa de Vapors, 2017).
Inclosa en les novel·les del cicle valencià, aquesta és atípica ja que la història d'amor hi ocupa un paper predominant, tot i que hi ha també la denúncia de la corrupció, del caciquisme, de la hipocresia moral i religiosa; l'exaltació dels valors democràtics, del paper de la cultura...
La flor del taronger quan arriba la primavera, ajudada per la lluna, serà l'encís a què no es podran resistir Rafael i Leonora:
" Començaven a florir els tarongers. La primavera
feia densa l’atmosfera. La flor del taronger,
com olorosa neu, cobria els horts i escampava el seu
perfum pels carrerons de la ciutat. En respirar, es
mastegaven les flors.
Rafael no podia dormir. Pels badalls de les finestres,
per davall de les portes, a través de les parets,
semblava filtrar-se el perfum virginal dels immensos
horts; aquella olor, que evocava la visió de carnals
nueses, assetjava amb agudes punxades la seua jove
virilitat." (p. 204)
Acabe amb un fragment que m'agrada molt, quan Rafael puja a la muntanyeta de Sant Salvador i contempla la bellesa del paisatge valencià, i recorda el nostre passat... Moments després, coneixerà el seu amor...
"veia per darrere de l’ermita
tota la Ribera Baixa; l’extensió dels arrossars
inundats artificialment; les riques ciutats de Sueca
i Cullera, mostrant-se amb les cases blanques sobre
aquelles fecundes llacunes que recordaven els
paisatges de l’Índia; més enllà, l’Albufera, el llac
immens, com una faixa d’estany bullint sota el sol;
València, com un bufit llunyà de pols que destaca a ras
de terra sobre la serra blava i esfumada; i en el fons,
servint de límit a aquesta apoteosi de llum i color, la
Mediterrània, el golf blau i tremolós, guardat pel cap
de Sant Antoni i les muntanyes de Sagunt i Almenara,
que tallaven l’horitzó amb els geps negres com cetacis
enormes.
Mirant en una fondalada les torres del ruïnós
convent de la Murta, quasi ocultes entre els pinars,
Rafael evocava la tragèdia de la Reconquesta; lamentava
la sort d’aquells llauradors guerrers, els alquissers blancs dels quals encara semblaven flotar entre els
tarongers, els màgics arbres dels paradisos d’Àsia.
Era un afecte atàvic. L’herència mora que duia
en el seu caràcter melancòlic i somiador li feien
lamentar –en contra de les seues creences religioses–
la trista sort dels creadors d’aquell edén." (p. 50)
No s'ha venut cap llibre, per a consolar-nos ens fem una cerveseta al Café Guinea, a la plaça Major.
i després, Austrohongaresa ens convida a la
Casa Blava (Avda. Adrian Campos s/n. 962 417 414), la casa amb què somiava Rafael quan estava allà a Madrid:
"(...) destacaven, com una visió cinematogràfica, les tires de tarongers i la casa blava amb les finestres obertes per una de les quals eixia un roll de notes, una veu velada i molt dolça cantant lieder1 i romances que servien d’acompanyament als durs i sonors discursos del cap del Govern. I de nit, quan el son afluixava la tensió dolorosa de la seua voluntat, la casa blava, els ulls verds i diabòlics de l’ama i la seua boca fresca, gran i carnosa, amb un somriure irònic que semblava tremolar entre les dents blanques i lluminoses, eren el centre inevitable dels seus somnis."
"
La casa blava, el Penalet i el Crist dels almerieros"
L'hotel-restaurant és de l'Ajuntament d'Alzira, i la família Villalba-Bría en té la gestió per a 10 anys.
Triem el menú (21 €, amb una beguda -cervesa, aigua o refresc- i café)
Con un par 2014 DO Rías Baixas
Albariño
12,5% vol.
Vicente Gandía.
18 € (Aprox. 9 €)
Sembla que siga més vell. Dens, untuós, fruita de pinyol, poquet de forn... Si li haguera trobat la flor del taronger...
Pa torrat amb tomaca i allioli (és l'entrant, però el serveixen després del primer)
Hem de compartir dos plats al centre, per a tres.
Creïlles saltades amb bacó i formatge brie
Verdura de temporada en tempura
(l'altre plat que no triem és ensalada de tomaquetes, formage feta i alfàbrega)
Per al plat principal, tots triem tonyina amb
chutney de bresquilla (els altres plats són ànec o entrecot)
I per a les postres en compartim dos:
-Galeta de cacau amb
ganache (crema de pastisseria) de xocolate a la taronja
-Pastís de la casa, de carlota
(També hi havia brownie amb gelat de iogurt, gelat de torró, sorbet de llima...)
El servei és un poc lent, però afortunadament sols al principi.
No parlen valencia!
