dissabte, 3 d'octubre
Què pot fer el ditet assenyalador d'una dimònia, o d'un grup de dimònies? No ho sabeu? Doncs tremoleu, que té molta força, molt de poder. De moment, com que ja ha passat l'estiu, fa que ens tornem a veure. I dinant millor, no? A
MamaLena (Bon Ordre, 6. Arrancapins, Extramurs
fb).
El transport públic ens ha fet llarg i pesat el camí, però no pot amb nosaltres. Un poquet d'embolic en la taula, si dins o fora; finalment triem dins perquè l'extrem de la vorera que ens adjudiquen no ens acaba d'apanyar; l'interior és un poc fosc i sorollós i fa olor de menjar, però ens ho fan bonico i se'ns oblida prompte.
Comencem amb un poquet d'aigua (encara que no ens cal dissimular; 0,5 l 2 € x 3) i un
proseccoRiondo 2025 Extra Dry DOC Prosecco
100% Glera - 11,5% vol
Cantine
Riondo. Monteforte d'Alpone, Vèneto
(21 € x 2)
Fruita blanca, un poquiu cítric; per a mi, un poc dolcet, però es beu fàcil.
Detall de benvinguda: pa torrat finet amb dues salses (tomaca i pesto)
Hi ha carta en paper i en Codi QR (no sabem si és el ditet o què, però uns mòbils el lligen en espanyol i uns altres en italià).
Compartim al centre:
-Polipetti alla Luciana. Recepta tradicional napolitana: polpets en salsa de tomaca
Mutti amb olives negres
taggiasche (de Taggia, Ligúria. Unes piquen i altres no), creïlla, julivert i llima, servits amb pa (19,90 €)
[quin embolic amb aquestes paraules; per a mi, els polpets són moscardini -el polp, polpo-; i les mandonguilles, polpette. Ací els polpets són polipetti i les mandonguilles, polpli]
El dit de les diableses no sol assenyalar si la tomaca és natural o de pot, però mira, avui sí que ha sigut tema de conversa. No revelarem per quin costat es decanta.
-La Sora Parmigiana, parmesana d'albergínia amb salsa de tomaca Mutti, mozzarella fresca i cruixent de Parmigiano Reggiano DOP. (15,50 €)
(No sé què és sora. Signora? Una ciutat? Un cognom? di sora, de dalt?)
[aquest plat ha desbancat El Frasco de Lena -la nonna-, verdures de temporada a la graella amb oli i maionesa d'herbes casolana; una altra vegada serà]
-Arrosticini, broquetes típiques de la regió d'Abruzzo, amb carn d'ovella a la brasa, servides en un curiós pitxer de fang (mínim 4 per taula; 2 per persona, 10; 18,50 €). Plat molt simple, però saborós i graciós.
-
Tabla mixta, amb
formatges curats, semicurats i frescos, i
embotits italians (no ens expliquen què hi ha a la post); amb confitura artesanal, anous i pa torrat (25,50 €)
ComPANatico (2,50 €) Companatico és qualsevol aliment que es menja amb el pa; no ho entenc, però ací deu ser el pa, servit enrotllat amb paper i una cordeta (n'han tret dos).
Quan arriba el moment de les postres, se senten unes veus que no podem deixar d'escoltar: "Tiramisú, tiramisú...", així que el demanem, clar. Quina sorpresa! Arriba a taula un jovenet amb una safata i tots els ingredients: aboca el café d'una cafetereta italiana sobre els melindros, afig el mascarpone, ratlla el xocolate i corona amb el gra de café (6,90 € x 2). Sensacional.
No m'acaben d'agradar els guants negres de plàstic, o làtex, o el que siga que porta, però... s'ha quedat amb nosaltres.
Café (normal, descafeïnat, amb gel; 1,90 € x 3)
Ens suggereixen un CafeTonic. No, no sabem què és: un café abocat sobre una copa amb tònica i gel. Curiós, no se m'hauria ocorregut mai de la vida. Cortesia de la casa
Total: 29,88 € x 5
Ens atenen molt bé, ens fan sentir com a casa i alhora un poquet especials.
No parlen valencià.
Lloc recomanable.
Podria haver acabat ací el dia? Sí, però no.
No plou i, passejant i xarrant xarrant, les nostres passes ens porten novament a l'Sky Bar de la terrassa de l'hotel L&H Gran Via (Ferran el Catòlic, 63. La Petxina, Extramurs).
Està tot ple de guiris, molts d'ells menjant (fa olor d'hamburguesa, salses...), però ens agrada tant! I avui hi ha una llum preciosa, amb tota la gamma de blaus i grisos.
Baix hem agafat un boliquet de llepolies, però hi ha un ditet que no ens deixa traure-les fins que no ens servisquen les copes: Margarita (x 2), Daiquiri (x 2) i Negroni (10 € x 5) amb el detall d'un bol menut de gominoles.
No parlen valencià.
El transport públic -tant l'autobús com el metro- ens torna a fer esperar i esperar, però tampoc aconsegueix esborrar el feliç somriure d'aquestes dimonietes.
Fins la pròxima, boniques!
.jpg)
.png)
