Nàpols és la capital de la regió de Campània, al sud del Laci (Roma), i allà que anem a passar quatre dies pensant que, en ser la setmana de després de Pasqua, no hi hauria massa gent. Error! Els guiris que viatgem amb Ryan estem per tot, i a més a més el 25 d'abril (enguany el nostre dilluns de Sant Vicent) també és festiu a Itàlia (Festa della Liberazione, el final de la 2a Guerra Mundial i de l'ocupació nazi) i els italians aprofiten el pont.
"Els tòpics del paradís, el verger ombrejat, la terra més fèrtil, la gent sempre joiosa i cantaire, que són recursos virgilians recollits per Goethe, davant del paisatge actual resulten tràgics, com per fer plorar [...] Sí, Nàpols és això: un preciós cadàver ple de verms humans que es multipliquen com més avança la corrupció de la mort. Un bellíssim cadàver barroc".
El llibre fa referència a la Nàpols dels anys 85-86, i deu haver millorat bastant. Siga com siga, he de desfer-me d'aquesta visió anihiladora.
Hem hagut de fugir moltes vegades dels carrerons cèntrics perquè no s'hi podia ni respirar; tot i això hem gaudit d'algunes delícies gastronòmiques. Què sabeu de la cuina napolitana? Sempre m'he preguntat com podrien viure els nostres avantpassats sense la tomaca! I hi ha cuina darrere de la pizza i la pasta?
Què es el primer que menjaríeu a Nàpols? Jo no ho tenia pensat, però sí, pizza. A dues passes de l'hotel tenim l'Antica Pizzeria Da Michele (1870), molt famosa des que Julia Roberts es menjara la Margherita en la pel·lícula Eat, Pray, Love; però sempre hi ha molta cua i no ens apanya l'hora quan hi passem.
De moment, estem per Via dei Tribunali i decidim fer uns minutets de cua a Sorbillo (nº 32), on obrin a les 12 h; s'ompli en un moment i tenim taula al pis de dalt. Ens han demanat el passaport COVID.
En tots els llocs cobren el cobert; varia entre 1-2 € per persona, i inclou el pa. Ací (sense pa), 1,50 € x 2.
Cervesa (Nastro Azzurro 0,5 l 3,50 €); copa de vi negre (3 €)
Les pizzes napolitanes per excel·lencia són la Margherita, amb tomaca, mozzarella i alfàbega, i la Marinara, amb tomaca (San Manzano), all i orenga. Però demanem
Com comprovem de seguida, la pizza napolitana és molt diferent de la romana; la pasta porta més aigua i no duu oli; no és cruixent -de fet, sembla un poc crua- i la vora (cornisa) és alta, amb aire.
-I Pizza Fritta (5 €; Ricotta de bufala, Fiordilatte - mozzarella-, Mortadella -prosciutto-). Sap un poc a bunyol o susú.
Total: 11,50 € x 2 (+ propina)
Unes altres pizzeries recomanades són Di Matteo i Brandi (la primera pizza Margherita de Nàpols), però no hi anem.
Sí que tornem a menjar pizza a la pizzeria Palazzo Petrucci, en una placeta molt agradable -San Domenico Maggiore-; tenen algun plat recomanació Bib Gourmand de Michelin.
Cobert: 1 € x 2
Aigua (2,50 €) i Coca-cola (3 €)
Quan no saps què demanar, una tagliere degustazione (10 €) és una bona opcció, encara que no et solen explicar l'embotit i el formatge que hi posen a la post.
Pizza Puttanesca (pomodoro corbarino, provola, olive nere, capperi (tàperes), acciughe (anxoves) del Cantabrico, origano, basilico ed olio evo; 10 €)
Total: 20,63 € x 2
Servei molt amable.
Una osteria era com una taverna on se servia principalment vi, però també aperitius i menjar; l'etimologia és llatina, a través del francés antic, i té a veure amb l'hospitalitat; actualment s'orienta més cap al menjar, amb menús curts i especialitats locals. Una trattoria és un establiment popular propi d'Itàlia, menys formal del que es coneix com a ristorante, però més formal que una osteria.
Hauria volgut anar a l'Antica Trattoria dei Carmine (Tribunali), on uns amics visqueren fa temps un episodi mafiós de pel·lícula, però no ha pogut ser.
La salsa genovese és tradicional de la Campània, sí, a pesar del nom; és una salsa fosca feta amb molta ceba cuita lentament i carn -ragù-; normalment se serveix amb penne i pecorino. No se sap amb seguretat per què es diu així, encara que sembla que no és d'origen genovés; és probable que siga molt antiga, perquè no porta tomaca (martavaldivieso)
El ragù napoletano (10 €) de l'Antica Osteria Pisano (Via Vicaria Vecchia-Duomo, Nàpols) no està malament, però no porta molta ceba.
La genovese de Zi'Caterina, a Pompeia, (14 €) està espectacular, i aquesta sí que duu molt ceba, cuiteta, desfeta.
I els ziti alla genovese de La Locanda Gesù Vecchio (10 €) també estan bons; la genovese és l'especialitat de la casa.
Aquest lloc, ens l'han recomanat a l'hotelet; és turístic, però no tan guiri; des d'enguany està a la guia Michelin.
Aigua (2 €)
A Nàpols, no he vist cap referència al Dia del Llibre el 23 d'abril; existisquen o no les casualitats, aquest és l'escenari "literari" de la Locanda (hostal, posada).
Cobert: 2 € x 2
Aigua (2 €)
Ens hem atrevit amb unes copetes de vi de la zona:
Limpia 2021 Campania LGP Greco (Monte di Procida; vi blanc, 4 €)
Taurasi DOP 2016 (Montefalcione; vi negre, 6 €)
Ací hem començat amb il tagliere storico (16 €): 4 cielegine di bufala (mozzarella), prosciutto crudo, 2 mini melanzana pullastiello (albergínia fregida i farcida), 2 minibruschette alla genovese, 2 minibruschette al ragù, olive condite.
Els Crostini són pa torrat amb diversos ingredients.
Café (1 €)
Total: 26,50 € x 2
Lloc recomanable. Són lents, però com en quasi tots els llocs. Les racions són abundants i ens permeten anul·lar un plat que havíem demanat.
A l'altra recomanació que teníem, Osteria La Chitarra, tampoc no hem aconseguit taula.
Ha plogut molt en l'antiga ciutat de Pompeia, però mira, ara que anem a dinar ix el sol.
La ciutat moderna és molt turística, entrem al primer restaurant que no ens sembla de menjar ràpid i que, tot i ser tard per a dinar, està obert.
Zi'Caterina. Via Roma, 20
Cobert: 2 € x 2. Aigua (2 €). Cervesa Nastro Azurro (3 €)
El risotto és un plat més típic del nord d'Itàlia (Milà), però en demane un amb gambes i cítrics, Aria di mare (16 €).
No està malament.
També hi hem demanat una insalata mista (4 €; no tenen la Caprese, amb tomaca, mozzarella, alfàbega i oli)
Em conviden al café
Total: 21,50 € x 2
Servei "del de tota la vida"
Les polpette son boletes o mandonguilles, i en són ben aficionats, a Nàpols.
A NAM 43 mengem polpette melanzana (d'albergínia, 9 €)
i a l'Antica Osteria Pisano, frittelle di alghe (4 €).
Cobert: 1,50 € x 2.
Aigua (3 €). Cervesa Peroni (3 €)
Ací també mengem baccala in cassuola (12 €); ben normalet.
Total: 17,50 € x 2
Lloc cèntric (Via Vicaria Vecchia-Duomo), però sense interés.
Aquest lloc és l'únic on ens posen unes olivetes de benvinguda, amb l'acqua alla spina (1 €) i la Peroni piccola (2 €).
Cobert: 2 € x 2
Un aperitiu típic de la cuina napolitana són els sciurilli, flors de carabassa farcides de ricotta i fregides.
Les tastem a NAM 43 (Via Constantinopoli, 43); estan un poc congelades a l'interior.
[els Spaghetti alle Vongole (amb cloïsses, pebre, all, vi blanc) o la pasta allo scarpariello (amb formatge pecorino i parmiggiano, tomaca fresca i alfàbega) són més típics]
Total: 21 € x 2
Lloc sense interés, però està prop del MANN (museu Arqueològic).
Els taralli (en singular, tarallo) que venen pel carrer ens han agradat molt, són com unes rosquetes de pa amb mantega de porc (sugna), ametles (mandorlati) i un toc de pebre (pepe).
En mengem a La Genuina, Pignasecca (1,20 € x 2)
Hem vist moltes parades amb fritata di pasta (truita de pasta), però no l'hem tastada.
Tampoc hem tastat altres menjars típics com les Salsiccia e frarielli (salsitxes i bròquil cruixent) o les mesuretes de menjar fregit amb aladroc, calamars, albergínia, carabasseta, mozzarella...
El Casatiello és un pastís salat de Setmana Santa, en forma de corona, amb ous bollits, salami...
Un dia que s'han trastocat els plans per les cues multitudinàries, ens relaxem al San Domenico café, amb un Spritz Limoncello (7,50 €) i un Aperol Spriz (6,50 €); car, però és veritat que trauen unes tapetes i que a més a més s'hi està molt bé.
Pel que fa als dolços, n'hi ha diversos típics:
Pastiera. Típic de Setmana Santa, amb pasta brisa, farcida de brull (ricotta), gra de forment cuit, ou, cítrics... Normalment és redona, però només n'hem volgut un trosset per tastar-la i la tenen quadrada
Les tastem al forn que ens ha recomanat el nostre llogater: Antico Forno delle sfogliatelle calde Attanasio, prop de la plaça Garibaldi. Com som els guiris, menuda cua no fem! Amb numeret i tot, clar.
Baba: bescuit farcit de crema, amb almívar de rom
Algunes de les cafeteries més famoses de Nàpols són Gran Caffè La Caffettiera, Gran Caffè Gambrinus, Il Vero Bar del Professore, Gran Caffè Cimmino (totes prop de pl. Plebiscito) o Caffè Letterario Intra Moenia (pl Bellini) [italiantraditions /napolike]. Volia entrar al Gambrinus perquè havia llegit al llibre de Piera que aquest era l'únic lloc, allà pels anys 80, on diu que es podia beure un café assegut; el costum era fer-ho al taulell de la cafeteria, i rapidet; però al final no ho he fet, i la veritat és que en qualsevol lloc fan bo el café, fins i tot a l'estació. Ara, que no se t'ocórrega demanar-lo com ací, que si hi ha vuit persones hi ha vuit maneres diferents de demanar-lo; és com és, i prou. Amb un gotet d'aigua, això sí.
Un dels més agradables ha estat davant de l'estació de Montesanto (1 €), un dissabte amb bon solet i gent amunt i avall.
Uns altres, més guiris, al KE'KAFE de la galeria Umbert I (caputxino, 3,50 € x 2, amb un tiramisú horrorós, 5 €); o a la cafeteria del MANN (caffellatte 2,50 € x 2)...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada