Beure's les paraules

Tinc un afecte especial per Ramon Solsona des que el vaig conéixer en la meravellosa activitat del Diàleg de l'escriptor amb les/els joves lectores/lectors de la Universitat de València, amb el llibre Línia Blava. Aquest és el seu últim llibre, Temps enrere (Proa, 2022)

Tot i que en aquesta novel·la trobem molts temes relacionats amb un temps i un territori, ací he copiat alguns fragment que tenen a veure amb el vi (l'amor -o l'odi- a la terra, els canvis que ha experimentat la comarca del Priorat, la presència del vi en la vida quotidiana -recordeu el vi que se'ls donava als xiquets, la kina San Clemente?-...)

"Fer vi consistia a ficar el territori a la copa, deien els enòlegs. El Tomàs pensava que potser sí, però per copsar la diversitat dels paisatges no calia beure. El Priorat era un llibre obert d'història geològica. (35-36) 

La curiositat el va empènyer a comprovar si era cert que a dins d'una ampolla es podia detectar l'empremta del llicorell, dels llims, del sauló o d'un sòl calcari. Va ser així com va dedicar llargues estones a tastar, ensumar, degustar, preguntar i comparar vins amb l'esperança d'entendre la transsubstanciació del terreny en geologia líquida. Va ser la primera vegada que el Tomàs, habituat a empassar-se la bibliografia sencera de qualsevol cosa que li cridés l'atenció, es documentava no llegint, sinó pels sentits: ulls, nas i boca. Auge, Nase, Mund, repetia el Klaus quan li feia demostracions de tast. Els padrins ho deien d'una altra manera [Lo vi té de tindre lo mateix que la dona hermo- sa: bon color, bon nas i bona boca]. Tanta insistència en la trinitat dels sentits recordava al Tomàs els grups de tres de la doctrina cristiana: «Padre, Hijo y Espíritu Santo; fe, esperanza y caridad; mundo, demonio y carne»; tres creus, tres Maries, tres Reis. En el fons, el vi també era una religió que tenia dogmes de fe, heretgies, misteris, manaments, exàmens de consciència, pecats venials, pecats mortals, benaurances, consagracions, preceptes i litúrgies tan importants com el ritu d'ulls, nas i boca. (37) 

Hi havia alguna cosa que no quadrava. El pare es reia de les innovacions que havien sacsejat el sector vitivinícola, es burlava de la febre dels nous vins, dels procediments escrupolosos carregats de punyetes i d'una manera de parlar que no entenia ni Cristo. Dels grans de raïm en deien baies, li havia costat entendre que l'estat fenològic era una manera estrambòtica per referirse al creixement dels ceps. La terra eixuta i la sequera de tota la vida s'havien convertit en un enfarfegós estrès hídric, dels bocois en deien barriques, del celler en deien clos, i de qualsevol indret del Priorat en deien terruà. Ara resultava que els vins tenien estructura [Quin cony d'estructura vols que tingui un líquid?] i es maridaven com les persones [Ara que tothom se divorcia, ara tot són maridatges. I vinga maridatges! Ne tinc los collons plens de tants maridatges!] perquè tothom parlava com els enòlegs [Te miren malament si en ves de cupatge dius barreja], llumeneres de mans fines que s'omplien la boca de fermentacions alcohòliques i malolàctiques en lloc de parlar de la primera bullida i la segona bullida, com s'havia dit sempre; ho sabien tot de les acideses volàtils i de les propietats organolèptiques, però no coneixien el dolor dels penellons quan es podava al gener. No s'havien tallat mai amb les estisores de podar ni els havien picat les vespes quan madurava el raïm. Tot això li sortia a raig, al pare, però... Se li endevinava un fons d'enveja. Havia vingut gent de fora amb noves idees i s'havien conxorxat amb pagesos de tota la vida per fer les coses ben fetes. (pàg. 206) 

Al final de l'hivern, a mesura que s'allargaven les hores de sol, el pare anava cada dia a observar la vinya per veure si ja plorava (...) la inquietud per veure si els ceps començaven a llagrimejar per la ferida de la poda. Aquell líquid transparent era com el calostre que precedeix l'arribada de la llet de les parteres. Les soques llenyoses, dures, havien passat l'hivern a la intempèrie, aguantant despullades els dies de gelor, de neu, i vents de ganivets. A dins de la fusta la vida s'havia encapsulat amb la letargia d'una sargantilla entaforada al cau fins que deixava de fer fred. Amb les primeres ullades de la primavera es despertaven les artèries, la saba tornava a fluir i els ceps ploraven d'alegria, supuraven vida amb un líquid transparent que degotava durant uns dies. El plor de la vinya era el toc de corneta que esperaven els pagesos per reprendre el cicle de treballs a mesura que la saba empenyia els brots ben amunt i vestia els ceps amb una exuberància de pampes que calia aclarir perquè no ofeguessin els raïms. A partir del plor, el vinyataire es convertia en un sentinella escrupolós que vigilava els ceps amb mirada experta per saber què demanaven en cada moment. 

Hi havia dues savieses en joc. La que s'anaven transmetent els pagesos des de l'antigor i la viticultura moderna, científica, basada en estudis, avenços tecnològics i referències internacionals. El pare era dels antics, menava la vinya com sempre, procurava que els ceps produïssin la màxima quantitat de raïm, el venia al sindicat i se'n reservava una part per fer vi per al consum propi al petit celler del mas. I mantenia la tradició de fer vi ranci i mistela en botes del racó que acumulaven teranyines i dècades d'envelliment (...) El nou vi mantenia l'empremta del licorell que transmetien les vinyes velles, però era molt més subtil. Això sí, era un vi efeminat. El pare li trobava a faltar grau. (219-20) 

Després de les classes anaven a un Biergarten, i va ser arran d'aquestes trobades que l'Elvira es va acostumar a beure cervesa, la típica Alt de Düsseldorf. Feia anys, molts, des de la pubertat, que no provava l'alcohol. Sa mare l'hi havia fet avorrir fent-li beure vi ranci amb un rovell d'ou per vigoritzar, prevenir, depurar, curar... Era una medecina infantil que ho arreglava tot, i quan l'Elvira es va negar a beure vi ranci, mistela, moscatell, Kina San Clemente, quina Santa Catalina i cap altre reconstituent alcohòlic, va provocar un daltabaix familiar. No beure vi al Priorat era un afront [Lo vi fa sang i l'aigua, fang] per a una família que tenia vinyes, un petit celler al mas i una bota del racó amb un vi ranci envellit com no n'hi havia cap altre. Ara, al cap dels anys, quan s'havia saltat totes les combinacions de moda, des del cubalibre fins al gintònic, l'Elvira bevia cervesa per no desentonar entre els companys de tertúlia idiomàtica. Però no va tenir esma de confessar al pare que s'havia aficionat als pixats de ruc. (357) 

La vida era sòbria i repetitiva, plena de recursos tan senzills com encendre una foguera de sarments secs al mig de la vinya per combatre la gelor de l'hivern. Una llesca de pa torrat a les brases, ben fregada amb una gra d'all, un bon raig d'oli de la terra, un polsim de sal i un trago de vi -aigua o coca-cola les criatures- bastaven per matar el fred, matar la gana i ser feliç. (...) 

El desig de no destacar era una lluita perduda contra la fatalitat. Elvirassa, li deien alguns xiquets per fer-la enrabiar. Segons el pare, la culpa era de la seva dona, que de petita l'havia empapussat amb cullerades de Ceregumil, un xarop que receptaven els metges per estimular la creixença de les criatures. A més a més, la mare li feia pa amb vi i sucre [Lo vi és la medecina dels pobres] per berenar i s'excedia amb la novena del vi ranci. Ho feien altres famílies, donaven a la canalla un rovell d'ou amb un dit de vi ranci durant nou dies com a tònic habitual i com a reconstituent en cas de malaltia. La mare li feia fer la novena cada mes, i si la noia arreplegava un refredat o una grip, substituïa el vi ranci per un dit de conyac perquè fes la suada. Les pocions alcohòliques de propietats suposadament salutíferes, que calia prendre's en dejú, provocaven fàstics a l'Elvireta. Encara més quan va començar a tenir la regla i la mare li feia prendre una aspirina o una culleradeta de Cerebrino amb vi ranci per combatre les molèsties menstruals. Fins que un dia el còctel li va regirar l'estómac i va abjurar de la prescripció. Va avorrir el vi ranci, el moscatell, la mistela i tota mena de vins. No va tornar a tocar el porronet, el seu, de mida infantil, com els que hi havia a les cases perquè mig de broma mig de veres els xiquets s'acostumessin a beure vi. 

El barraló del vi ranci era un llibre de família historiat. No es buidava mai, conservava sempre una part antiga, noble, que any rere any s'anava renovant i envellint al mateix temps. No era com el ranci que es feia als terrats, a sol i serena en garrafes de vidre per precipitar l'oxidació. El del mas envellia a les fosques i, a poc a poc, embevia el refinat caràcter dels llinatges de rancis anteriors. Aquell barraló era la caixa forta del mas, allà hi havia el tresor de les festes grosses, el que s'oferia amb el cor a la mà a les visites per acompanyar un platet d'ametlles o d'avellanes torrades. Però el ranci del mas Miquelis, un dels més apreciats dels pobles del voltant, era rebutjat per l'Elvira com si fos vinagre. 

Quin disgust! Que la filla, l'única que tenien, detestés el vi era un deshonor en una casa de pagesos que conreaven vinyes i feien vi des de no se sabia quantes generacions. A més a més, la xiqueta era esquerrana i no hi havia manera de corregir-li aquest vici. Al col·legi li lligaven una mà i l'obligaven a escriure amb la dreta, però no podien evitar que fes servir espontàniament l'esquerra en totes les altres coses. Llargaruda, esquerrana, abstèmia i filla única eren trets que definien l'Elvireta com si fossin tares. La mare se'n lamentava [No mos la voldrà dingú] amb un pessimisme radical. (547-9) 

Alliberar-se de la comptabilitat i dels viatges a l'estranger li permet començar un nou projecte vitivinícola a la parcel·la de la Montsant, amb una idea que fa temps que li balla pel cap: vol fer vi negre a la manera dels productors de riesling de les vores del Rin, tal com feia la seva família, mantenint el vi en fudres de dos mil, cinc mil o més litres en lloc de les típiques botes de dos-cents vint-i-cinc litres. Menys fusta, menys fusta!, fa temps que reclama. És una manera de potenciar les aromes naturals del raïm i minimitzar la influència massa valorada de la fusta. 

Ell també està decidit a replantejar-s'ho tot, com fan el productors més inquiets, que retornen a la tradició. Els mateixos que havien esglaonat la muntanya en terrasses respecten ara els costers, i, en lloc d'emparrar els ceps en llargues fileres uniformes, els planten separats i els poden en vas. Els mateixos que introduïen tractors i màquines, ara llauren a l'antiga, amb mules, i tornen a adobar amb fems. Els mateixos que arrencaven les herbes per sistema, ara les deixen créixer i fomenten petits ecosistemes favorables a la fertilització del sòl i el creixement dels ceps. El Klaus participava d'aquesta inquietud per conjuminar ciència i tradició. La viticultura ecològica no consisteix només a respectar el medi natural, sinó que també és una militància, un compromís per posar-se al dia en totes les qüestions. Vincular-se a l'aventura que promou la Montsant té per al Klaus l'al·licient de fer uns vins molt més personals a partir dels assaigs i errors dels últims anys. Fins ara buscava el millor vi que es pot fer amb les vinyes que tenen. Ara vol obtenir el que té al cap de des de fa anys." (686-7)

"Temps enrere, una novel·la sobre el llenguatge", Salvador Comellas (núvol, gener 2023)
El llenguatge hi apareix des de molts vessants. Per exemple, com a procediment a través del qual categoritzem el món (etiquetant cada objecte, posant un sobrenom, buscant l’adjectiu precís…). El bagatge lingüístic que tenim reflecteix el nostre coneixement de la realitat, amb la precisió i amb els límits de cada cas (...) Com més aprofundim en un àmbit, més ampliem el nostre estoc lingüístic. A Temps enrere ho podem veure, per exemple, aplicat al món del vi, o fins i tot als colors del Montsant. I el coneixement d’àmbits diversos ens permet transvasaments metafòrics de l’un a l’altre; de la religió al vi o al sexe, per exemple: “la visita al santíssim”.

ara (Jordi Llavina; setembre 22)

El País (Ponç Puidevall)